Els silencis del cas Matas

Els últims dies he estat seguint amb interès el cas de Josep Maria Matas, el dirigent de CDC que va cobrar prop d'1 milió d'euros des de la seva empresa a l'Associació Catalana de Municipis mentre n'era el seu secretari general i que ha acabat sent destituït com a coordinador general de la Diputació de Barcelona. He seguit la seqüència dels fets però sobretot m'he fixat en les seves conseqüències i reaccions, tant de partits polítics, institucions implicades com al seguiment que n'han fet els mitjans de comunicació. I, la veritat, és que, en general i si atenem a la gravetat dels fets, que la pròpia ACM ha reconegut en un comunicat defensant-ne això sí la seva “legalitat”, la resposta ha estat més aviat escassa i poc contundent, en cap cas a l'alçada de les acusacions que se li imputen a Matas. Podríem dir que en la gestió de l'afer hi ha hagut alguna llum però també moltes ombres i silencis que han predominat per davant de les condemnes i l'exigència d'assumir responsabilitats i donar explicacions. 

D'entre tots els silencis que hi ha hagut, potser el més significatiu i el primer de tots és el del propi Matas, que no s'ha pronunciat sobre les acusacions i tan sols es va limitar a presentar la seva renúncia al càrrec de coordinador de la Diputació de Barcelona que en primera instància no se li va acceptar amb l'argument del propi president que “en cap cas s'ha comès cap irregularitat”. Després del de Matas, n'hi ha hagut altres, de silencis, que també criden l'atenció, potser per inseperats i poc justificables, com el de tots els partits polítics excepte Iniciativa per Catalunya que en cap moment han denunciat el cas, n'han demanat explicacions ni n'han parlat públicament. La pregunta és per què, si prediquen que la gestió pública ha de ser sobretot transparent, més encara en moments de crisi, aquí ni la reclamen ni semblen interessats com a mínim a aclarir els fets; senzillament miren cap a una altra banda. Corporativisme? Amiguisme? Tampoc la gestió que han fet dels mitjans del cas ha estat exemplar ni la difusió ha estat la que potser han merescut altres casos similars; la gran majoria dels més importants no s'ha fet ressò de la notícia fins que hi ha hagut la destitució de Matas i la fiscalia ha obert diligències sobre el cas, és a dir, fins al final (ho deia a “L'hora L” el director d'El País a Catalunya Francesc Valls). La pregunta és per què, davant un cas tan flagrant de presumpte corrupció, molts han decidit obviar-lo i posar el focus informatiu en altres temes. No tenia prou entitat ni interès informatiu? La notícia procedia d'un altre mitjà i s'havia d'esperar a tenir-ne més proves o que s'obrís una investigació?

Hi ha també dos temes més que em semblen especialment preocupants. El primer que es digui que “refacturar” uns serveis d'un tercer a una entitat que es financia amb diner públic com l'ACM sense cap altre motiu aparent que el de lucrar-se no és delicte, que en tot cas només és “amoral”; si això és així, carta blanca perquè molts altres puguin fer el mateix emparant-se en el cas Matas. I en segon lloc que es justifiqui la no intervenció d'ofici d'un organisme com l'Oficina Antifrau dient que ja es veia a venir que intervindria la Fiscalia Superior de Catalunya: si el tenim i no actua en casos com aquest, ni que sigui per posar el cas en mans de qui pertoqui, de què ens serveix? També el paguem amb diners públics. El cas de Matas, com els que coneixem massa sovint de corrupció política, és sobretot un descrèdit per la classe política, encarregada de gestionar els recursos públics i que ara més que mai hauria de practicar una gestió i de servei als ciutadans austera, honesta i transparent. I actuar amb tota la contundència i exemplaritat del món quan al cistell surt una poma podrida per evitar que s'acabin fent malbé tota la resta. 

Foto: Twitter Josep Maria Matas @josepmariamatas.